Sota l’aparença d’una obra menor, l’últim llibre de Vila-Matas sorgeix com una retrospectiva sobtada de la seva pròpia tasca literària, un text alhora càndid i primmirat que troba en l’obra aliena la viva imatge del seu projecte creatiu.
A Marienbad eléctrico, Vila-Matas reinterpreta la seva relació amb l’artista francesa DomInique Gonzalez-Foerster, amb qui comparteix una successió de ‘feliços equívocs creatius’ i un fructuós intercanvi d’idees ‘sense inhibicions’ que l’autor celebra com ‘escenes de resistència a la velocitat del nostre temps […], escenes que donen l’esquena als esdeveniments de la televisió, els negocis i les diversions trepidants’. Els uneix un marcat interès per l’art de la conversa i coincideixen a descobrir en aquestes trobades, en ‘l’assimilació d’altres veus,’ la seva pròpia originalitat creativa. Amb Dominique, Vila-Matas torna a transitar pel seu particular carrer Rimbaud, aquell que el connecta amb els seus anys d”edat més genuïna’, i troba refugi, i potser certes dosis de calma, en les instal·lacions d’aquesta singular creadora, perpetrades gairebé sempre com espais perequians que enclouen, al seu interior, delicats inventaris literaris. Això mateix és el que cerca l’escriptor a les seves novel·les.
Impulsat pel seu indestructible afany detectivesc, Vila-Matas segueix entestat a esventar els misteris del seu propi projecte creatiu, aquell que mira de donar testimoni de la impossibilitat d’escriure de forma satisfactòria. Amb el pas dels anys (i aprofitant que la gent mirava cap a una altra banda), la seva literatura s’ha acabat configurant com un estrany univers sense creador on tot sorgeix com a continuació o preludi d’allò que resta ocult, ‘perquè cal saber que la literatura permet pensar allò que existeix, però també allò que s’anuncia i que encara no és’. Mira així d’assimilar-la a la vida, que a diferència del relat convencional, troba sentit en la correlació de subjectivitats que se’n serveixen.
També Marienbad eléctrico es configura com a conjura d’una multitud de veus, però a diferència d’algunes de les seves novel·les més cèlebres, deixa de banda l’envestida irònica i avança com un elogi sincer a l’esperit col·laboratiu: ‘adoro l’encant d’un tipus de llibres -estranys, gentils, estimulants- on l’artista explica per què n’admira un altre’. Culmina així la metamorfosi gradual que en els darrers anys ha patit la seva obra, el component líric i estrictament literari de la qual ha anat substituint, poc a poc, l’anècdota i l’element observacional. Conserva, això sí, la seva visió sterniana de la vida i el seu confés (i ja cèlebre) desinterès per l’acció. Defineix Walser i parla de si mateix: ‘llegir-lo es veure com els pensaments i les coses desfilen amb una estranya barreja d’ordre i atzar productiu’.
Del propi Vila-Matas, es podria afegir que allò que ens enduem al llegir-lo no ho arrossega la memòria. S’assembla, en tot cas, al pòsit que deixa l’experiència, que sintetitza en una sola imatge allò que és alhora abstracte i eternament valuós. El record que es conserva de les seves novel·les fa gairebé sempre al·lusió a aquest fet vivencial (a això, molt més que no pas a la pròpia narració) i d’aquí que, sovint, a la seva obra no puguem distingir allò nou d’allò que és vell. A Vila-Matas se’l llegeix sempre per primera vegada.
Compleix, d’aquesta manera, amb el requisit que va fixar Duchamp -i que apareix, oportunament, citat al llibre- per a una definició fidel d’allò que cal entendre per art: ‘una fugida a regions que ni el temps ni l’espai dominen’.