Seix Barral reedita, quinze anys després de la seva publicació, aquest compendi de notes a peu de pàgina d’un text invisible (que no pas inexistent) agrupades per un narrador que diu patir el síndrome de Bartleby, aquell personatge de Melville que responia, sistemàticament, amb la negativa més cèlebre de la literatura moderna: ‘preferiria no fer-ho’.
Amb una trentena de novel·les publicades, Vila-Matas no sembla ser el millor exponent de la negació literària, però títols com ‘Historia abreviada de la literatura portàtil’ (1985), ‘El mal de Montano’ (2002) o ‘El Doctor Pasavento’ (2005) el converteixen, indubtablement, en el millor arxivista (o rastrejador, que és com ell ho diria) de bartlebys literaris. A ‘Bartleby y compañía’, l’autor exposa una visió particularment pesarosa de la literatura, basada en una profunda negació del món i protagonitzada per aquells creadors que, tot i tenir una exigent consciència literària (o precisament per aquest motiu), mai no van arribar a escriure. O sí que ho van fer, i tanmateix va ser el seu inexplicable silenci posterior, el que veritablement va distingir la seva obra.
I no són pocs els exemples que circulen per aquest laberint del No. Marguerite Duras deia que escriure era, també, callar; Rimbaud va deixar la ploma als dinou anys amb un comiat solemne en forma de relat; Juan Rulfo va abandonar l’escriptura perquè, deia, s’havia mort el seu tiet Celerino, que era qui li explicava les històries; i l’obra de Goethe va deixar Kafka tan aclaparat, que aquest últim es va veure obligat a un llarg i dolorós hiat literari.
Per a Vila-Matas, la literatura del No és, també, la literatura (moderna) en ella mateixa, que només pot esdevenir real en el sí d’aquesta tensió irresoluble entre la necessitat d’escriure i la impossibilitat de fer-ho de forma satisfactòria. És el resultat d’una presa de consciència –refermada durant el decadent fin de siècle cultural i polític– que no té volta de full i que desemboca en una perenne crisi de confiança en la naturalesa bàsica de l’expressió literària i la comunicació humana.
Sempre citat a les obres de Vila-Matas, Robert Walser és un perfecte exponent d’aquesta crisi; a ‘Bartleby y compañía’ apareix definit com un ‘corredor de fondo que, a punto de alcanzar la meta codiciada, se detiene sorprendido y mira a maestros y condiscipulos y abandona, es decir, que se queda en lo suyo, que es una estética del desconcierto’. I és aquest desconcert el que obsessiona Vila-Matas i el que millor parla de la seva obra. Per ell, l’essència de la literatura moderna, bastida fràgilment sobre aquest gènere sense norma que és la novel·la, es troba en la recerca permanent (i necessàriament infructuosa) d’unes regles de joc que cal reinventar a cada text que s’escriu. Fer-ho sense voluntat de perpetuar-les.
Per això, l’escriptor barceloní disserta gairebé sempre sobre els marges de la literatura i, com un autèntic bartleby, es nega a dotar de contingut les seves obres. Potser per pudor, Vila-Matas no va gosar reservar una nota per a sí mateix a ‘Bartleby y compañía’; passats quinze anys, el seu nom hauria de ser presència obligada a qualsevol llistat seriós d’escriptors del No.